9 de desembre del 2010

Índex i bibliografia

Índex general:
11. Comparativa entre les Termes de Caracal·la i les Termes de Trajà.
12. Comparativa entre les Termes de Caracal·la i les Termes de Dioclesià.
13. Actualitat sobre les Termes de Caracal·la.

Bibliografia emprada:
  - AA.VV., Enciclopedia del arte Garzanti, Barcelona, Ediciones B, 1991.
  - AA.VV, Roma: arte y arquitectura, editor M. Bussagli. Köln, Könemann, 2000.
  - ANDREAE, B, Arte Romano, Barcelona, Gustavo Gili, 1974.
 - BIANCHI BANDINELLI, R., TORELLI, M., El arte de la antigüedad clásica: Etruria-Roma, Madrid, Akal, 2000.
  - BIANCHI, R, Roma: centro de poder, Madrid, Aguilar, 1970.
  - BOARDMAN, J., Escultura griega: el período clásico tardío y la escultura en las colonias de ultramar, Barcelona, Destino, 2001.
  - ELSNER, J.R, Imperial Rome and Christian Triumph: the art of the Roman Empire, AD 100-450, Oxford, Oxford University Press, 1998.
  - GARCIA Y BELLIDO, A, Arte Romano, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1990.
  - HEING, M, El arte Romano: una revisión de las artes visuales del mundo romano, Barcelona, Destino, 1985.
  - KLEINER, D., Roman sculpture, New Haven, Yale University Press, 1992.
  - MARTÍNEZ DE LA TORRE, C., Historia del arte clásico en la Antigüedad, Madrid, Editorial universitaria Ramón Areces, 2010.
  - POLLITT, J. J., Art in the Hellenistic Age, Cambridge, Cambridge University Press, 1986.
  - RAMAGE, N, The Cambridge Ilustrated history of the Roman art, Cambridge, University Press, 1991.
  - VIVÓ, D., PALAHÍ, L., NOLLA, J. M., SUREDA, M., Aigua i conjunts termals a les ciuitates d'Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae...sed uitam faciunt, Girona, Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona, 2006.

8 de desembre del 2010

10. El programa escultòric II

Autoria: wiki commons
En aquest gran conjunt que són les Termes de Caracal·la també s’ha de destacar una altra obra, tal vegada la més coneguda, que és l’Hèracles Farnesi, feta en marbre. Actualment aquesta estàtua es troba al Museu Arqueològic de Nàpols. Va ser creat per Lisip el 320 aC, segurament en bronze, i després va ser copiat i signat per Glykon d’Atenes, qui tal vegada el va fer específicament per les termes a finals del segle II dC o principis del III dC. Es mostra a Hèracles nuu recolzat en la seva clava, cansat i amb els músculs engarrotats, però sostenint amb molta discreció a la seva esquena les pomes del jardí de les Hespèrides, que són la seva garantia d’immortalitat. Aquesta estàtua és aproximadament el doble de les dimensions reals, ja que mesura 3’17 metres. Hi ha moltes altres versions d’aquesta mateixa peça: algunes miniatures, altres a mida real, altres per sota aquesta mida, etc. Donades aquestes variacions, els estudiosos han dedicat molts esforços en definir l’escala i els trets que devia tenir “l’original”. Malgrat això ens hem de preguntar si només hi havia un “original” del tipus de l’Hèracles Farnesi, ja que Plini explica que Lisip va fer unes 1.500 obres. Encara hagi tingut una llarga carrera sembla increïble, però no ho és tant si pensem que un cop Lisip havia dissenyat una obra, el seu taller hauria produït diverses versions en diverses dimensions. La majoria de les estàtues de les termes estaven inserides dins nínxols i només podien ser vistes per una cara, però aquesta escultura d’Hèracles estava situada entre dues columnes, per la qual cosa era visible tant de davant com de darrera. Sense aquesta ubicació, el missatge s’hauria perdut, ja que Hèracles porta a la mà dreta amagada darrere l’esquena les pomes de les Hespèrides, com una referència a l’últim dels seus dotze treballs.

Imatge de reconstrucció
 en què veiem les estàtues. Autoria: wiki commons
Hi ha deu estàtues colossals d’aquest complex que ens han arribat. És estrany trobar estàtues colossals als banys, i les termes de Caracal·la constitueixen l’únic complex del que se’n han conservat més de dos exemples. Això indica que l’elecció de l’estatuària colossal per les termes era una decisió conscient per part de Caracal·la, el promotor del conjunt, o per part del planificador. A més, aquests colossos podien haver estat fets per localitzacions específiques a les termes, cosa que és inusual en el disseny dels banys, i la seva elaboració degué ser extremadament costosa, cosa que explica perquè la resta del programa escultural consisteix en estatuària reutilitzada.





Bibliografia:
BOARDMAN, J., Escultura griega: el período clásico tardío y la escultura en las colonias de ultramar, Barcelona, Destino, 2001.
KLEINER, D., Roman sculpture, New Haven, Yale University Press, 1992.
POLLITT, J. J., Art in the Hellenistic Age, Cambridge, Cambridge University Press, 1986.

5 de desembre del 2010

9. El programa escultòric I

Imatge de reconstrucció. Autoria: wikiarquitectura

Les Termes de Caracal·la era una dels complexos termals de Roma adornats amb estàtues, 41 de les quals han sortit a la llum, trobades a dins i als voltants de les restes de les termes. La primera de les estàtues que es va treure va ser al voltant de 1540. Entre elles destaca un cap d’Asclepi, rèpliques del cap i el tors del Dorífor de Policlet i estàtues de cos sencer de Venus, Flora i altres deesses. A les termes també hi havia exposat l’Hèracles Farnesi i el Toro Farnesi, així com també una escultura d’Aquil·leu i Troilos i un capitell amb la representació d’Hèracles.
Pel que fa a aquesta última obra, es tracta d’un capitell compost del 216 dC, que inclou, entre les seves fulles, una miniatura de la figura de l’heroi grec en la mateixa postura cansada que l’Hèracles Farnesi.
El grup escultòric d’Aquil·leu i Troilos, encara que alguns estudiosos l’han identificat com a Hèracles matant al seu fill. Es trobava al frigidarium de les termes i es pensa que dataria de principis del segle III. Actualment es troba ubicat al Museu Arqueològic de Nàpols. S’ha proposat que els grups mitològics del càstig de Dirce (el Toro Farnesi) i un aquest altre que representa a Aquil·leu amb el cos de Troilos van ser elaborats pel mateix taller. Les semblances es poden veure no només en l’estil i la tècnica sinó també en l’inusual i horrible que és el tema.                                                                                                             

Autoria: wikimedia commons
Una altra de les obres conservades és el conjunt del Toro Farnesi, una enorme rèplica en marbre de l’època de la dinastia antonina o la severa (a principis del segle III dC), que medeix 3’70 metres. L’original dataria d’aproximadament el 150 aC, per tant hel·lenístic, i va ser realitzar pels escultors Apoloni i Taurisc de Tralles. Actualment, com l’Hèracles Farnesi, també es troba al Museu Arqueològic de Nàpols. Representa a Zetos i Amfión, els fills d’Antíope i Zeus, fermant a la reina Dirce de Beòcia a un bou com a càstig pel maltractament que havia exercit en la seva mare. Malgrat que sigui una còpia, encara es pot apreciar el que devia ser l’efecte bàsic de la peça original: Dirce mostra una expressió patètica i es veuen els esforços dels fills per dominar l’energia violenta  del toro. Cada característica de l’obra sembla haver estat dissenyat per concedir un aspecte emocional a l’espectador. És una composició piramidal, amb un “paisatge” realista davall les figures i una pronunciada multifocalitat. 


Bibliografia: 
BOARDMAN, J., Escultura griega: el período clásico tardío y la escultura en las colonias de ultramar, Barcelona, Destino, 2001. 
KLEINER, D., Roman sculpture, New Haven, Yale University Press, 1992. 
POLLITT, J. J., Art in the Hellenistic Age, Cambridge, Cambridge University Press, 1986

2 de desembre del 2010

8. El programa ornamental pictòric

Autoria: Roma: arte y arquitectur
Un element important a destacar de les Termes de Caracal·la és el seu programa ornamental que es troba centrat en els mosaics.
Els mosaics es situaven al paviment del terra de les termes. 
Aquests presenten formes geomètriques, representacions aquàtiques i àrbitres de competicions, així com també figures i busts d’atletes.
Autoria: Roma: arte y arquitectura
Centrant-nos en els retrats dels atletes i els àrbitres hem de dir que cada un d’ells es troba separat per un motiu trenat que forma una divisió en rectangles. Aquests rectangles presenten un fons blanc sobre el qual hi trobem aquestes representacions. Les figures i els busts dels atletes es diferencien dels àrbitres per la seva nuesa, pel seu armament de lluita i pels seus premis, fins i tot a vegades presenten inscripcions amb el seu nom. Aquestes representacions  es caracteritzen per una certa brutalitat que marca la força de la musculatura. Més que un estil naturalista, és exagerat degut als contrasts cromàtics i els realçaments expressius. Pel que fa als mosaics amb formes geomètriques, s'ha de dir que les formes més representades són els quadrats, els cercles i els triangles. En quant a les representacions de escenes aquàtiques, una escena a destacar aquesta.
En l’actualitat aquests mosaics es troben en fragments entre les runes del recinte termal, però també en trobem als museus vaticans.  

Bibliografia

BUSSAGLI,M., Roma:arte y arquitectura, Köln, Könomann,2000


26 de novembre del 2010

7. Materials i revestiments

Autoria: wiki commons

Els materials utilitzats en la construcció de les Termes de Caracal·la van ser els de costum a Roma: el formigó, el maó, el marbre i l'estuc. Destaquem:

1. Els murs, elements sustentants de la construcció, que mantenen el nucli construït en formigó i que es van revestir posteriorment de maó, a més d'estar folrats de plaques de marbre i estuc.
2. Els arcs, elements sustentats de la construcció, es van construir amb els mateixos materials que els murs, nucli de formigó i revestiment de maó. Predominaven els arcs alveolars.
3. Les voltes, element sustentat de la construcció, igual que els arcs, també mantenien el mateix esquema de construcció.

Cal destacar una novetat arquitectònica que es desenvolupa a les Termes de Caracal·la i que no s'havia desenvolupat anteriorment. És aquí on apareix per primera vegada a Roma, (almenys, quant al que avui coneixem) la veritable solució al problema del trànsit de la planta quadrada a la volta semiesfèrica. Aquest problema s'havia evitat anteriorment construint la planta de l'edifici de forma circular, com el cas del Panteó, o es convertia la planta quadrada en un octàgon, minorant d'aquesta forma la brusquedat del pas del quadrat al cercle. En les termes de Caracal·la es va emprar de forma incipient la petxina, el triangle esfèric que fa possible la transició de la base quadrada a la volta semiesfèrica. Aquesta solució arquitectònica s'utilitzarà posteriorment en la construcció del Mausoleu de Gala Placidia, al voltant de l'any 440 dC.; en el baptisteri de Neó a Ravenna al voltant de l’any 449-477 dC. i finalment en una obra mestra de l'arquitectura bizantina: Santa Sofia.
És important destacar la sumptuositat dels materials utilitzats quant als marbres que revestien els murs i sales de les Termes de Caracal·la. A més, és important destacar l'existència d'excel·lents mosaics al sòl, es conserva un excel·lent mosaic en una de les exedres laterals en els museus del Vaticà i de grups escultòrics repartits en les diferents estances de les termes.

Per ampliar més informació, accedeix a aquest document.

Bibliografia:
AA.VV, Roma: arte y arquitectura, editor M. Bussagli, Köln, Könemann, 2000.
ANDREAE, B, Arte Romano, Barcelona, Gustavo Gili, 1974.
OLIVER-BONJOCH, J, Arquitectura i societat a la Roma imperial. Barcelona, Edicions UPC, 2004

20 de novembre del 2010

6. Anàlisi de la planta


El recinte de les Termes de Caracal·la compta amb dimensions enormes, de 337 metres x 328 metres. A la façana es troben els comerços i als costats dues enormes exedres contraposades, a les que s’obrien tres grans sales. Una meitat del recinte estava ocupat per les instal·lacions termals, mentre que l’altra meitat estava ocupada per jardins. Les instal·lacions termals estaven dividides en dues grans seccions simètriques, separades mitjançant un eix central, format per grans sales i banyeres de diferents mides. 




1. Vestíbul
2. Apodyterium
3. Palestra
4. Laconicum
5. Caldarium
6. Tepidarium
7. Frigidarium
8. Natatio







Per més informació sobre la planta de les termes i la seva distribució es pot consultar un document més extens en què s'explica molt detalladament. També es poden consultar diverses pàgines web, com http://www.audioguiaroma.com/termas-caracalla.php, l’aplicació slideshare, o a un blog en què un arquitecte peruà explica els seus viatges. Un altre enllaç que es pot visitar i que és molt interessant és un article de National Geographic, aparegut al juliol del 2006 (núm. 31) en què hi ha una explicació molt clara sobre les diferents parts de les termes de Caracal·la. És interessant també parlar d'un llibre que es troba al Google books, escrit per Jesús Oliver-Bonjoch Oliver i titulat Arquitectura i societat a la Roma imperial
Si us ha quedat algun dubte, aquest vídeo deixa molt clar tots els aspectes de la planta de les termes:


                                                  Autoria: Artehistoria.
Bibliografia: 
BIANCHI BANDINELLI, R., TORELLI, M., El arte de la antigüedad clásica: Etruria-Roma, Madrid, Akal, 2000. 
MARTÍNEZ DE LA TORRE, C., Historia del arte clásico en la Antigüedad, Madrid, Editorial universitaria Ramón Areces, 2010.

18 de novembre del 2010

5. Breu descripció de l'edifici: restes arqueològiques i planta

Dibuix de Piranesi del segle XVIII. Autoria: art-wallpaper.com
Les Termes de Caracal·la, tot i que tan sols conservem restes dels seus murs i un voltes, ens ofereix una perspectiva de la seva monumentalitat




Aquestes termes s'ubicaven a l'inici de la Via Apia. Arribaven als 300 m d'amplada de la façana i als 400 m d'altura dels absis laterals.
En el centre de les Termes trobam els banys d'aigua termals proveïts per una branca de l'aqüeducte Aqua Marcia, cal dir que el recinte estava envoltat per uns jardins impresionants.
Tan el Frigidarium com altres estances sovint es cobrien amb cúpules, i es construien en planta poligonal o circular. Un dels seus murs poseïa ninxols per albergar estàtues decoratives. L'esquema de l'edifici és simètric, motiu pel qual es trobaven les meteixes dependències a l'ala oest i est.
Les dues fonts de la Plaça Farnesi estan fetes cada una amb una banyera de les Termes, fet que ajuda a veure que la monumentalitat es trobava tan a l'interior com a l'exterior.

12 de novembre del 2010

4. Introducció històrica II

Autoria: wiki commons
L'època severiana s'engloba en l'Època Imperial i es caracteritza per un fet notable: per primera vegada en la història de l'Imperi romà uns ciutadans, no ja provincians d'origen itàlic com els emperadors del segle II d.C, sinó d'un altre origen racial –el púnic Septimi Sever i la siria Julia Domna– poden fundar una nova dinastia. L'expressió política d'aquesta situació va ser la Constitutio Antoniniana del 212 dC. que va concedir el dret de ciutadania a tots els habitants lliures de l'Imperi. Es poden ampliar més dades de la història crològica de Roma a través d'aquest enllaç.
Van ser el gran projecte propagandístic de l'emperador Caracal·la, que desitjava reflectir el seu poder, a més de ser l'obra arquitectònica més important que va dur a terme. La finalitat que buscava Caracal·la era la de construir el major complex termal de Roma d'accés públic i amb major esplendor que les termes anteriorment construides per emperadors com Neró, Tit o Trajà.
Les Termes de Caracal·la s'inspiren en el complex termal de Trajà no obstant això, les Termes de Caracal·la s'allunyen del seu model en un punt molt important: el veritable complex termal i els espais contigus, com les biblioteques i les galeries, estan separats entre si. Comptaven amb un gran centre d'esplai, amb les seves biblioteques, sales de reunions, piscines, jardins i fonts.
És important indicar que les termes eren un dels projectes de construcció més populars entre els emperadors romans així com una gran obra d'enginyeria hidràulica.

Bibliografia: 
AA.VV, Roma: arte y arquitectura, editor M. Bussagli. Köln, Könemann, 2000.
ANDREAE, B, Arte Romano, Barcelona, Gustavo Gili, 1974.
BIANCHI, R, Roma: centro de poder, Madrid, Aguilar, 1970.
ELSNER, J.R, Imperial Rome and Christian Triumph: the art of the Roman Empire, AD 100-450, Oxford, Oxford University Press, 1998. 
GARCIA Y BELLIDO, A, Arte Romano, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1990.
HEING, M, El arte Romano: una revisión de las artes visuales del mundo romano, Barcelona, Destino, 1985.
RAMAGE, N, The Cambridge Ilustrated history of the Roman art, Cambridge, University Press, 1991. 

6 de novembre del 2010

3. Introducció històrica I



Autoria: wikimedia commons
Per aprofundir en el coneixement de les Termes de Caracal·la desenvoluparem una sèrie de punts. Per començar a conèixer aquest meravellós complex arquitectònic es pot accedir a aquest vídeo del canal History.com . Per situar-se en el centre de les actuals restes arquitectòniques de les Termes de Caracal·la es pot fer servir aquest enllaç. Amb aquest altre enllaç es pot veure on es troben les termes.
Com a introducció històrica, les Termes de Caracal·la van ser la construcció més important de l'època severa, un dels complexos arquitectònics més poderosos i de major monumentalitat de tota l'època dels emperadors. Aquestes termes es trobaven situades a Roma, en els inicis de la Via Apia prop del Circ Màxim i es van mantenir en funcionament des de la seva finalització, l'any 216 d.C., fins al segle VI.
Les Termes de Caracal·la porten el nom de l'emperador que les va promocionar. L'emperador Caracal·la (Marcus Aurelius Severus Antoninus, ex-Setimius Bassianus) va néixer el 4 d'abril del 188 d.C. a Lió (retrat). Era fill de Septimi Sever (retrat) i de Julia Domma. Va ser nomenat Cèsar l'any 196 i August el 198. Va governar Roma des del 4 de febrer del 211 d.C., succeint al seu pare en el tron juntament amb el seu germà Geta, al que va fer assassinar a l'any següent, fins al 8 d'abril del 217, data en la qual és assassinat en el campament de Cares per ordre de Macrí, prefecte dels pretorians. Les Termes de Caracal·la van ser iniciades pel seu pare Septimi Sever l'any 206 si bé, les va finalitzar el seu fill.


Bibliografia: 
AA.VV, Roma: arte y arquitectura, editor M. Bussagli. Köln, Könemann, 2000.
ANDREAE, B, Arte Romano, Barcelona, Gustavo Gili, 1974.
BIANCHI, R, Roma: centro de poder, Madrid, Aguilar, 1970.
ELSNER, J.R, Imperial Rome and Christian Triumph: the art of the Roman Empire, AD 100-450, Oxford, Oxford University Press, 1998. 
GARCIA Y BELLIDO, A, Arte Romano, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1990.
HEING, M, El arte Romano: una revisión de las artes visuales del mundo romano, Barcelona, Destino, 1985.
RAMAGE, N, The Cambridge Ilustrated history of the Roman art, Cambridge, University Press, 1991. 

31 d’octubre del 2010

2. Definició de les termes

Segons l'Enciclopedia del arte Garzanti, les termes eren antics edificis per banys públics; durant l’època imperial romana van aconseguir excepcional grandiositat i èxit, fins a tal punt que s’han trobat restes, en ocasions imponents, a quasi totes les regions de l’Imperi. Les termes estaven constituïdes fonamentalment per amplis salons amb banyeres i piscines plenes d’aigua calenta, tèbia i freda (anomenats caldarium, tepidarium i frigidarium), per una sala circular per banys de suor (laconicum) i per un vestuari (apodyterium). En algunes, a més, podem trobar gimnasos, biblioteques i altres sales d’espai.

Bibliografia: 
AA.VV., Enciclopedia del arte Garzanti, Barcelona, Ediciones B, 1991. 

26 d’octubre del 2010

1. Qui som?

Benvinguts al nostre blog!

Som tres estudiants de la Universitat de les Illes Balears (UIB) que cursam segon de Grau en Història de l'Art: Francisco Copado, Maria de Lluc Far i Maria del Mar Escalas. Aquesta plataforma està destinada a desenvolupar una tasca de l'assignatura Art Clàssic: Grècia i Roma, que tractarà sobre les Termes de Caracal·la.

La nostra intenció és donar a conèixer aquest excepcional conjunt arquitectònic, situant-lo en un context històric i després analitzar tant l'edifici com les restes arqueològiques que han sobreviscut al pas del temps. Per fer-vos una idea, les Termes de Caracal·la es van inaugurar l'any 216 aC, durant el mandat de l'emperador Marcus Aurelius Antoninus, per la qual cosa també es coneixen amb el nom de Termes Antoninianes.