10. El programa escultòric II

Autoria: wiki commons

En aquest gran conjunt que són les Termes de Caracal·la també s’ha de destacar una altra obra, tal vegada la més coneguda, que és l’Hèracles Farnesi, feta en marbre. Actualment aquesta estàtua es troba al Museu Arqueològic de Nàpols. Va ser creat per Lisip el 320 aC, segurament en bronze, i després va ser copiat i signat per Glykon d’Atenes, qui tal vegada el va fer específicament per les termes a finals del segle II dC o principis del III dC. Es mostra a Hèracles nuu recolzat en la seva clava, cansat i amb els músculs engarrotats, però sostenint amb molta discreció a la seva esquena les pomes del jardí de les Hespèrides, que són la seva garantia d’immortalitat. Aquesta estàtua és aproximadament el doble de les dimensions reals, ja que mesura 3’17 metres. Hi ha moltes altres versions d’aquesta mateixa peça: algunes miniatures, altres a mida real, altres per sota aquesta mida, etc. Donades aquestes variacions, els estudiosos han dedicat molts esforços en definir l’escala i els trets que devia tenir “l’original”. Malgrat això ens hem de preguntar si només hi havia un “original” del tipus de l’Hèracles Farnesi, ja que Plini explica que Lisip va fer unes 1.500 obres. Encara hagi tingut una llarga carrera sembla increïble, però no ho és tant si pensem que un cop Lisip havia dissenyat una obra, el seu taller hauria produït diverses versions en diverses dimensions. La majoria de les estàtues de les termes estaven inserides dins nínxols i només podien ser vistes per una cara, però aquesta escultura d’Hèracles estava situada entre dues columnes, per la qual cosa era visible tant de davant com de darrera. Sense aquesta ubicació, el missatge s’hauria perdut, ja que Hèracles porta a la mà dreta amagada darrere l’esquena les pomes de les Hespèrides, com una referència a l’últim dels seus dotze treballs.

Imatge de reconstrucció
 en què veiem les estàtues. Autoria: wiki commons

Hi ha deu estàtues colossals d’aquest complex que ens han arribat. És estrany trobar estàtues colossals als banys, i les termes de Caracal·la constitueixen l’únic complex del que se’n han conservat més de dos exemples. Això indica que l’elecció de l’estatuària colossal per les termes era una decisió conscient per part de Caracal·la, el promotor del conjunt, o per part del planificador. A més, aquests colossos podien haver estat fets per localitzacions específiques a les termes, cosa que és inusual en el disseny dels banys, i la seva elaboració degué ser extremadament costosa, cosa que explica perquè la resta del programa escultural consisteix en estatuària reutilitzada.

Bibliografia:

BOARDMAN, J., Escultura griega: el período clásico tardío y la escultura en las colonias de ultramar, Barcelona, Destino, 2001.

KLEINER, D., Roman sculpture, New Haven, Yale University Press, 1992.

POLLITT, J. J., Art in the Hellenistic Age, Cambridge, Cambridge University Press, 1986.